SOCIAL AND POLITICAL
PUBLIC AND PRIVATE
CRITICISM
PARODY
INSTALLATION
MEDIA
PERFORMANCE
PUBLIC AND PRIVATE
CRITICISM
PARODY
INSTALLATION
MEDIA
PERFORMANCE
"No puc respirar" 2020
Escultura 174 x 84 cm Inscripció sobre marbre de Carrara Ubicació: Museu de Menorca Produïda amb el suport del Consell Insular de Menorca |
Context polític- cultural- històric: La peça fora concebuda en motiu de l’exposició “Art en la Fragilitat”, proposta del CIM i comissariadaper Carles Jiménez durant el mes de Novembre- Desembre 2020, al Claustre del Carme (Maó) i al El Roser (Ciutadella).
“I can’tBreathe” (No puc respirar), va ser la frase pronunciada pel ciutadà nord-americà George Floyd minuts abans de la seva mort a conseqüència de la falta d’oxigen durant l’arrest per part de les autoritats policials. El succés va tenir lloc el 25 de Maig del 2020 a Minneapolis, Minnesota(Estats Units d’Amèrica). Tal com ens informen els mitjans informatius i centres d’atenció primària (hospitals i clíniques) milers de víctimes del Covid-19 han perdut la vida a causa de la falta d’oxigen conseqüència de dificultats respiratòries causades per la pneumònia, bronquitis i altres malalties respiratòries derivades del virus. I és que a hores d’ara, la mateixa frase representa una al·legoria a la falta d’oxigen global per part de les víctimes mundials del Covid-19 i per part de la ciutadania global que en condicions òptimes de salut, és obligada a portar mascareta a causa del possible contagi/transmissió del virus a través de la salivació i demès fluids o mucoses de la cara, implicant conseqüentment la disminució d’accés d’oxigen per les vies respiratòries. (BOE» núm. 142 modificada el 13 de Juliol penalitzant l’incompliment de l’ordre també anomenat Ordre SND/422/2020). I d’un fet concret però no puntual com és el cas del racisme (no tan sols a Nord Amèrica sinó a la resta del món) ens traslladem a la pandèmia generalitzada en la qual es concentra l’exposició que organitza el Departament de Cultura, Educació, Joventut i Esports del Consell Insular de Menorca provisionalment anomenada «Rescat Cultural Artistes Audiovisuals COVID-19». En definitiva, el plafó o placa de marbre blanc és un clar homenatge a la mort del ciutadà americà de raça negre George Floyd i a tots aquells que han mort en la mateixa situació alhora que també ho és a tots aquells individus que han partit pronunciant en soledat la mateixa frase NO PUC RESPIRAR. També a tots aquells que en estat saludable, a hores d’ara, es veuen privats de respirar en les condicions habituals i naturals. |
|
#9
(Caring for myself is a political warfare), "Cuidar-me a mi mateixa és un acte de guerrilla política o resistència" és part de la cita d’Audre Lorde, activista, escriptora, poetessa, liberalitsa i feminista que lluità en contra de la supressió dels drets humans. (Estats units d’america al 1934-1992). La cita sencera “Caring for myself is not a self-indulgence, it is self-preservation, and that is an act of political warfare” en català, Cuidar-me a mi mateixa no és un acte d’indulgencia propia. És auto cura i això és un acte de guerrilla política. La sèrie de peces realitzades expressament per Ana Llorens Bagur pel projecte expositiu Distància_____ Social, comissariat per Aina Planas, pretén oferir a l’espectador una reflexió al mateix temps que la auto-pràctica de “l’auto-cura “, a través de la sol·licitud de Distància Social per a prevenir la COVID-19. En un to a cavall entre la seriositat del problema actual des d'inicis del 2020 ”Pandèmia” i la ironia o parodia entorn a les “incongruències” (de les lleis, normes, reals decrets i boes que es trepitjen unes amb les altres. Ja és diu "Feta la llei, feta la trampa"). L’obra pretén servir d’estímul de protesta a la societat per a reivindicar la salut propia i l’auto-cura del seu cos i de la seva salut. Per això, “Mikados” és una eina d'auto-protecció alhora que joc, en defensa de l’espai de 2 metres, un espai que garanteix la protecció i evitar diverses malalties. "Caring for myself is a political warfare"
2021 (2022) Instal·lació Vàries obres de dimensions i formats diversos Exposicions: Sala Oliver i El Roser Produïda amb el suport del Consell Insular de Menorca |
Quantes?, Fins Quan? ... Podria ser el segon nom de la caixa remodelada pel projecte Encajas.
L'obra, però es titula "Masacre 2021" i parla d'això... de l'homicidi, de la sang. Del que aquests dies menys veiem. Del poder i de la destrucció rere aquestes màscares. La caixa de fusta va ser forrada per un total de 20,05 (gairebé vint-i-una màscares), els números en que acaben aquests anys de pandèmia 20 i 21 i amb les frases "Quantes?, fins quan?" vol fer present les víctimes de violència de gènere entorn a la nova indústria anti oxigen dels nostres temps. I és que a hores d'ara, des de l'INE Institut Nacional d'Estadístiques ja en coneixem el nombre de víctimes mortals al 2020. "47", però no ens quedem amb les víctimes mortals, anem més enllà. Durant la fase de més restriccions de la pandèmia el 2020, es van rebre un total de 25.352 trucades al 061, el número més alt de tota la sèrie històrica. Epidèmies, pandèmia i violència de gènere La directora general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), Margaret Chan, en la presentació de l'informe Estimacions mundials i regionals de la violència contra les dones (2013), va manifestar que «la violència contra les dones és un problema de salut mundial de proporcions epidèmiques». "Les circumstàncies del confinament van potenciar els factors de risc de violència de gènere individuals i socials, en augmentar l'aïllament i les barreres que dificulten la sol·licitud d'ajuda i la denúncia. Aquesta situació té com a conseqüència directa l'augment d'aquesta violència. No obstant això, una primera aproximació pot portar a l'error si s'entén que la violència de gènere disminueix a causa del descens de les denúncies i del nombre d'homicidis. L'estudi mèdic-legal de la violència de gènere sota el confinament ha de tenir un sentit evolutiu que contempli les conseqüències en les seves 2 fases: durant el confinament, amb l'augment en totes les seves formes (física, psicològica i sexual), i després del confinament, centrant-se en la valoració del risc de letalitat, el qual s'incrementa degut la percepció de pèrdua de control que té l'agressor." (extret de Medicina Legal, revista digital "Violencia de género en tiempos de pandemia y confinamiento" "MASACRE" 2021
Caixa de fusta de vi forrada amb un total de 20,05 màscares quirúrgiques; Pintura acrílica vermella i spray blanc. - Dimensions: 70 x 50 cm - Exposició Col·lectiva ENCAJAS _ Intervenen: 66 Artistes residents a Menorca - Comissaries: Hombre López i Anita Burdon - Ubicació: De Vins Maó Menorca @devinsmenorca Seduir "camel·lar" encaramel·lar, relaxar... i convidar a reflexionar sobre les sensacions i vibracions de l'anomenat ASMR o resposta sensorial meridiana autònoma, experiència tant psicològica com física que inclou sentir-se tranquil, feliç, així com experimentar una sensació de formigueig en el cuir cabellut i en la part posterior del coll i la columna.
L'obra s'inspira en la seqüència cinematogràfica de Wim Wenders a Paris Texas i en les converses dels Talk rooms, utilitzades com a mètode per a acompanyar a clients/es mancats/es de relacions humanes i vincles afectius. A més, la peça fou ideada a través de l'experiència viscuda en primera persona de treballar en un callcenter on molts dels clients foren més respectuosos per la tonalitat de la veu i incls podriem dir què seduïts a un estat de trance o relaxació profunda mitjançant el lletrei de paraules a través de lletres que es correlacionaven amb altres objectes, formes i entitats. Un joc que travessava els camps semàntics per a accedir a l'univers personal de cada individu. Con ejemplos fonéticos (2017-18)
Proposta d'Instal·lació (imatges de maquetes) |
|
Punts cecs Barcelona pretén geo-localitzar les cabines de la ONZE de barcelona amb una intenció clara: reflexionar sobre la qüestió del control vers de la seguretat des d'un sentit humà alterat i primàri: " la falta de no vista". Analitzar la ubicació estratègica, la forma (cabina) com a mecanisme de control i vigilància sistemàtica per a reforçar les necessitats d'un col·lectiu vulnerable a reu del món sencer: les persones cegues, víctimes de violència i alhora exercitades amb altres sentits, tots i cada ells ens expliquen la relació amb la vigilància i la ceguera.
La peça elabora un arxiu visual alhora que documenta la temàtica com a material científic i tecnològic. Blind Spots Bcn (2014-15)
Video installation Workshop Technologies and Surveillance at CCCB. Barcelona. Directed by Antoni Muntadas. Exhibited at Arts Santa Mònica and Produced by IDENSITAT. puntosciegosbcn.weebly.com/ Ana Mendieta (La Habana 1948- Nova York 1985) el 1973 durant els seus estudis artístics a la Universitat de Belles Arts d'Iowa, va performar l'obra Sense títol "Rape Scene". La peça pretenia representar sense filtres el moment just després d'una violació. Per a ella era important que les persones ens trobéssim amb la realitat dels successos de forma crua, tal com la troba sempre algú com l'assassí, el violador o el/la criminòleg/a, etc. Segons ella sense apreciar la realitat crua, amb els fluids com la sang i altres substàncies i elements a la nostra vista quasi sempre invisibles, no podran arribar al nostre imaginari col·lectiu i/o consciència col·lectiva. Explicant la seva intervenció, Ana Mendieta explicava que als mitjans i diaris la realitat moltes vegades era oculta, suprimida o fins i tot manipulada i aquest fet no ens va més que un mal servei. L'obra també és una clara denúncia a les violències masclistes exercides sobre les dones, víctimes d'abusos i violacions des de temps remots.
És així que "Ojos que no ven, corazón que no siente". El títol intenta expressar el mateix, la invisibilitat d'uns fets que sempre quedaran al marge i en el silenci com són les extraccions d'òrgans per al mercat negre. L'obra utilitza una narrativa visual a camí entre el dibuix, la performance i la participació. En un primer moment, l'espectador contempla a través d'una novel·la gràfica la possible història d'una parella que després de trobar-se en un bar, acaba en un local tancat i allà a la dona se li extreu un ronyó. La sorpresa és quan l'espectador travessa un mur i és troba a l'artista literal, estessa a dintre d'una la banyera nua, amb senyals de violència i sang (pintura). Per acabar l'espectador accedeix a un ordnador on pot llegir un correu i reenviar-se'l si així ho desitja. El missatge és el mateix que rebé l'artista setmanes abans...: De: XXXXXXX A: XXXXXX Assumpte: Molta cura. Tràfic d'òrgans. Missatge: "A Barcelona s'ha d'anar en compte. El tràfic d'organs resta ocult però es estratègic i real. L'agressor sol emborratxar a la víctima i sense que ella la vegi l'adorm. Després la porta a uns descampats, on amb l'ajut d'un professional, procedeix a obrir el seu cos i extreur-li l'òrgan que se sol·liciti". Correu electrònic rebut el dia12 de Gener del 2010 a les 21.56h. Ojos que no ven, corazón que no siente (2010)
Installation and performance. At Facultat de Belles Arts de Barcelona youtu.be/9eLgDUbflJQ El conjunt de peces és un treball entorn al camp i la vida a Menorca alhora com un estudi on intervé l'olfacte com a sentit i punt de partida i motor creatiu. L'obra finalment pren forma definitiva amb l'obra "Regulador d'hormones femení" què a través de les malves prímules genera una atracció en forma de regulador per a dones amb ovaris políquístics. L'obra reflexiona sobre l'ús de medicines alternatives en un context on podría realment funcionar: el jardí d'una llar, o en aquest cas castell.
L'obra fou desenvolupada i produïda a través d'un programa de residències a Hungria i Romania a través de la UB Belles Arts i les universitats dels tres països. El conjunt d'obres també fora expossat a l'exposició col·lectiva "Rissaga. Nova ona d'artistes menorquins el 2015 a la Sala d'exposicions El Roser. Working with flowers and Female Hormone Regulator. (2010)
Land Art Installations. Workshop at Hungary and Transylvania. Exhibited in Lâzarea Art Castel, Kis Zsinagoga (Eger) and Sala d'exposicions El Roser, Menorca. |
|
"Esto no es el paraíso" 2012 és l'obra generada a través del col·lectiu Manoengarra, grup de treball que va néixer amb motiu de la participació en la residència artística de la Sala d'Art Jove. La peça consisteix en una frase gravada a la paret que expressa la insatisfacció per part de l'artista precari durant l'accés a la institució artística.
El col·lectiu format per Ana LLorens, Begoña García, Alfonso Fernández i Adri Galindo es va crear després del robatori patit per uns dels membres mentré dormía. Manoengarra és en aquest cas l'expressió de la mínima empremta durant un sinistre de robatori. Podríem pensar llavors que artista i lladre es cohesionen per en aquest cas robar alguna cosa a les estructures que promocionen la cultura però que sota el criteri o categoría d'artistes emergents sol·liciten un servei no remmunerat a un col·lectiu format acadèmicament i capacitat per a exercir d'artista profesionalment. El projecte Manoengarra va ser sel·leccionat per la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya i l'obra final expossada a la Fundació Tàpies de Barcelona. |
Manoengarra (2013)
Intervention in the wall of Fundació Tàpies. Exhibited at Fundació Tàpies. Fuga Variations of an exhibition. Collective Project with Adri Galindo, Alfonso fernández, Begoña García, Ana Llorens. Sala d'art Jove (2013) www.youtube.com/watch?v=s1-fe9JLHKM elchiringuitodelarte.wordpress.com/2013/10/27/manos-arriba-esto-es-un-atraco/ vimeo.com/68709358 |
|
El matrimoni entre persones de diverses nacionalitats és el tema que ocupa White Room Black Contract. Un espai que va ocupar uns mesos les pàgines dels noticiaris davant l'onada de immigració a Espanya des de l'inici del segle XXI. Un país que adaptant-se a les circumstàncies actuals de la mobilitat i la globalització es veu abocada en una crisi de valors morals, gentrificació i especulació del capital humà.
La peça súbtil i delicada pretén a través de la primera persona reflexionar sobre el matrimoni com a tràmit des de temps remots i alhora crea analogies i dicotomies entre factors com l'amor i el tràmit i la conveniència i els diversos formats matrimonials: entre reis, entre polítics, etc. També contraposa l'espai privat vers el públic i utilitza formats participatius pels espectadors. La questió de la vigilància també cobra sentit en les peçes "Video de casament" i "Fotografies del nostre espai", peçes que serveixen de documents o proves per a les autoritats interessades en verificar l'unió afectiva. L'obra es va plantejar en diferents formats tot mostrant la seva adaptabilitat en qualsevol espai. En forma de cabina- oficina com a performance, en forma de recorregut expositiu i en forma de document o espai virtual d'informació i documentació. Va rebré diversos premis, entre ells el de millor projecte commsariat per Gloria Guiraó i premiat pel Museu d'Art Modern i contemporani de Santander i Cantàbria. |
|
White Room Black Contract (2011-12)
Installation, video, photography and performance. Exhibited at Facultat de Belles Arts Barcelona, 2011. Sense títol 11 Exhibited at MAS, meBAS. Santander Curated by: Glòria Guirao Soro. youtu.be/tFeFjvc0rdM |
|
Otra parodia de mi misma, pretén això, continuar amb la sèrie de videos Una parodia de mi misma.
L'obra utilitza el format meta per a parlar del propi art contemporàni i de les qüestions fonamentals per a idear un projecte artístic. L'artista s'asseu davant la càmera per a gravar la idea o proposta que acaba de tenir i que li agaraderia realitzar o produir i l'acaba fragmentant i paroditzant construint una peça a tres pantalles. L'obra s'inspira en artistes com Cheryl Donegan, Marta Rosler, Pipilotti Rist i d'altres, on s'utilitza l'humor com a eina creativa per impulsar una visió crítica de si mateixa i de l'artista. En aquest cas la mentira no s'oculta per a manipular el discurs o concepte creatiu, sinò que es fa visible i evident, a través de la sinceritat i espontaneïtat dels vídeos, que pretén un estil casolà i de baixa qualitat i/o resolució, més proper a l'art amateur o el vídeo domèstic. Otra parodia de mi misma (2010)
Video Installation Exhibited at Experimentem amb l'art. Barcelona youtu.be/UOLUfOuKkY8 |
|
La parodia ha sigut motiu de gran quantitat d'espectacles, imatges i produccions cinematogràfiques durant els anys. L'obra "Una parodia de mi misma" està formada per dos vídeos: La herida en el baile flamenco i La realidad de la herida. Ambdos tracten la qüestió de l'empremta del ball flamen, amb la particularitat de què un es un document que vol servir de concepte fracassat en el seu objectiu però falsificat i l'altre pretén ser la prova que expressa la mentira en l'art i els processos de creació.
First parody of myself (2009)
La herida en el baile flamenco vs La realidad de la herida. Video Installation At Facultat de Belles Arts de Barcelona youtu.be/f9Gbiz34c2w Una obra que es fa servir de la fotografia i el text per a definir l'aferrament a les coses i als espais com receptacles de memòria. L'obra pren com a punt de partida l'obra de Sophie Calle i pretén fer servir com a motor la qüestió de lo públic vs lo privat i establir-ne nexes i vincles.
Objects of our space (2009)
Installation At Facultat de Belles Arts de Barcelona Berlin Matratzen utilitza matalassos trobats al carrer per a pintar-hi somnis. Les imatges prenen com a punt de partida les taques de sang dels matalassos per a crear la narració de les històries. La peça pretén reflexionar sobre el descans, els somnis i la intimitat com a col·lectivitat.
La col·lecció de matalassos era deixada en el mateix espai que s'havia trobat després de ser intervingut. Berlin Matratzen *work in progres
Street Art installation Berlín Sprachen Atellier für Spanishe Kunstler, era això: una escola de parla alemanya per a artistes espanyols. L'obra de forma subtil intentava denunciar el fet de que els artistes espanyols no rebin ajuts per a producció o rendes mínimes a diferència de França o Alemanya. L'obra en format d'instal·lació pretenia formar a l'artista espanyol amb alemany i així poder accedir a les diverses ajudes d'un país que almenys garantia la seva supervivència.
Sprachen Atelier für Spanien Künstler/in (2016)
Installation Proposta per al Premi Miquel Casasblanques Barcelona El paisatge a través de la pintura és la primera aposta d'aquest projecte participatiu. Un conjunt de pintures a l'oli que utilitzen l'aquositat i els difuminis per apropiar-se del paisatge de les pel·lícules de Bela Tarr i Tarkovsky pertanyents al moviment filmogràfic de l'Escola de Cine VGIK (Institut Estatal de Cinematografia Panrus).
Pintures de boira, desolats i tràgics són els escenaris amb els quals els espectadors interactuen vestits amb les robes que resten a l'espera de ser utilitzades al seu davant. Penyores que han sigut trobades i/o apropiades. Tot es converteix en una acció que convida a gaudir de la pintura i el paisatge a través de la reflexió entorn a l'apropiació. És així com la performance es manifesta de forma espontània i activa, dialogant amb la pintura. El paisatge i l'apropiació (2009) Instal·lació de pintura i peces de vestir i performance Facultat de Barcelona Quan una estudianta de belles arts baleàrica es trasllada a Barcelona per estudiar, es produeixen moltes emocions, però una de ben gran és la sensació del cos. Un cos acostumat a l'arena de la platja; a la llum del sol i el repòs, es converteix en un motor de treball, de productivitat i de creació. I d'aquesta enyorança, sorgeix Ana a la ciutat. Una Ana, que estudia i elabora el seu cos part per part per a deixar un nou cos de si mateixa, a la vorera de l'eixample esquerre de Barcelona. En repòs, a la llum del sol.
Ana a la ciutat (2008)
Instal·lació de guix i tovallola al carrer Passeig Sant Joan amb Diagonal (Plaça Jacint Verdaguer) Ana torna a ser la protagonista d'aquesta performance que servirà per a fer una peça col·lectiva. L'obra consisteix en la gravació fílmica d'Ana bevent un colacao en 10 segons. Després s'extrauran totes les fotografies del vídeo per a presentar-les una sobre l'altre en un munt. La intenció: que l'espectador s'emporti un fotograma de l'escena i de-construir així la potencial narració gràfica de l'acció d'Ana bevent un simple colacao. A la part posterior del pòster, l'explicació i el flyer d'una exposició feta per tot el col·lectiu titulada Vaixells, parodies, mèlics i llàgrimes.
Ana Preparing a Cola- Cao in 20 seconds (2010)
Installation 500 different posters. Digital Offset Printing Talking rooms és això. Una cabina. Una cabina per a tancar-me a dintre i parlar a la gent sobre el que necessiti parlar. Amb reminiscències del que seria "Con ejemplos fométicos" (Berlín, 2017) parteix del mateix punt de partida: les cabines de converses tan populars a Tokio, Amsterdam i Estats Units. Homes i noies que treballen amb el seu cos i la seva veu per a entretenir a persones en estats depressius i de soledat. Un intent aquest cop de posar l'art contemporani al servei antropològic i antropomòrfic de la societat. Una societat que tota l'aparença del benestar, resta buida en essència. L'art i l'artista, llavors en són, contenidors i consoladors.
Talking Rooms (2014)
Instalació Proposta per al premi Miquel Casablancas d'Art Contemporàni ç Barcelona |
Copyright 2016 Ana LLorens Bagur